Després de 8 anys d'inactivitat fallera i recuperats del decaïment de la guerra i la posguerra, surgix un grup de persones actives, amants de les tradicions valencianes, que en ilusió fan renaixer de les cendres la falla que el poble estava demandant.
Des d’estes dates, la comissió té arraïlades unes peculiaritats que la caractericen i mante unes tradicions que li són propies. Una d'elles és que a cada una de les falleres que formen part per primera vegada de la comissió major, se li regala el tall del traje, les manteletes i el devantalet, hi ha que dir que els trages tots els anys són de fondo clar, estampats en rams de flors a colors, clàssics del barroc valencià, per lo que sempre van vestides uniformement. Per atra part quan el cas ho requerix, la Fallera Major va en la mantellina de color negre o blanc segons l'acte, i la Cort d'Honor en el color contrari.
Atra de la costum que es mante és que en vespres de la presentació totes les falleres noves en la comissió, exponen els seus trages i els seus complements, ornamentant l'estància a on ho tenen exposat en flors i atres adornos, sent visitada per tots els veïns, amics i familiars.En esta primera comissió de la segona etapa, els principals carrecs directius més representatius eren els següents:
President; Manuel Mocholí i AlarcónL’artiste de la falla segurament era un tal Bañon i el lema era "Costums d'este poble". El llibret el va escriure Josep Puchades Segarra i es va
imprimir en Castellar per Impresos Rafael. Els passacarrers foren amenisats per la Banda de Música :Benifairo de Valldigna.
La ‘despertà’, per a no fer tart i per si algú tenia que anar a treballar, començava a les 6 del matí.
En les falles d'est any s'instaurà lo que és actualment l'ofrena de flors a la Mare de Deu dels Desamparats.
Vullc destacar una de les propagandes insertades en el llibret d'est any en clau d'humor, humor negre clar, de la funerària Sant Lluís Beltrán, diu
aixina:
Segons datos recopilats, al pareixer la presentació es feu en un local que havia en la confluència del Carrer Escultor Frederic Siurana i Comandant Franco. Segons alguns testimonis es dia Ducal Cinema, en el cual els fins de semana es dedicaven a fer cine i ball, i la comissió també feya obres de teatre.
Parlant en Enrique Gines, germa de la Fallera Major, nos contava que eixe any havien unes falleres que amenaçaren retirar-se si feyen Fallera Major a Assunció per ser una "roja", de fet a soles se quedaren dos falleres i la Fallera Major, les atres no volgueren continuar. Com a anècdota nos relata que ell s'encarregava de vendre-li la loteria, un dia que venia de fer el seu recorregut per l'horta se li caigue la coixinera a on portava els diners i les paperetes de loteria en una séquia que anava plena d'aigua i que en eixe lloc passava per devall d'un pont, l'aigua eixia per l'atra part pero el saquet ya no ixqué.
Est any es plantà una falla un tant especial; era un So Nelo realisat per Regino Mas, artiste faller considerat el millor del seu temps; esta falla era un ninot monumental que estava plantat sobre unes plataformes entre els quatre cantons del creuament dels carrers d'Alqueria d'Azna, Principal, Campana i plaça Verge de Lepanto, de manera que quedaven tallats els carrer Alqueria d'Aznar i Campana, per lo que el trànsit rodat tenia que passar necessàriament per devall del monument faller, açó ocasioná que alguna persona malintencionada diguera que la falla de Castellar els feya passar "per baix cama".
Est any les falles són declarades Festes d'Art i d'Interés Nacional pel Ministre d'Educació Nacional.
Segons nos conta esta Fallera Major, la presentació es feu en el Ducal Cinema, el mateix lloc a on es feu l’any anterior, diu que anaren a sa casa a preguntar-li si volia ser Fallera Mayor.
Paquita també nos conta que els donaren el primer premi al llibret i anaren a arreplegar-lo a Lo Rat Penat, fent-los entrega del mateix la Fallera Major de Valencia que aquell any era Ampar Casnova i Casanova.
Al final de la década dels anys 40 i principis dels 50 ,quan Enric Ginés contava al voltant del 7 anys aproximadament , estant malalt, es deprengue de mans de son germà Antoni, qui després fon un gran poeta i autor de molts llibrets de falla, una poesia que no se sap el seu autor, pero que Enric es deprengue de memòria, i en totes les presentacions d'eixa època recitava, i que a continuació la reproduixc tal i com está escrita, diu aixina:
Crusando campos y barrancos